OPINIÓ



Toni Valls: " No ens ha de fer tanta por ser transparents! "






Gener de 2016

Fa pocs dies que s'han publicat els resultats oficials del Campionat de Catalunya en la modalitat de Punts Lliures.
Per primer cop en 3 de les 5 categories que competien hi ha hagut un canvi en el primer lloc de la classificació i per tant en el títol de Campió sobre el resultat donat la mateixa nit de la Final.
Des d'aquest blog hem demanat l'opinió de diverses persones, responsables de colles, que ens vulguin donar el seu punt de vista de cara a les noves edicions del certament.
El primer en acceptar la invitació ha estat en Toni Valls, Capdanser de la colla Xàldiga, flamant campiona en categoria gran.


Com a capdanser de la colla Xàldiga parlaria de “justícia” i “desconcert”. El primer qualificatiu, perquè entenem que enguany les colles vam fer un esforç col·lectiu per reescriure les normes abans d’iniciar el campionat i, per tant, el seu compliment calia que fos estricte en tant que permetia competir en igualtat de condicions.
Entenem que bona part de la normativa representa un seguit de “restriccions” a la creativitat i l’espectacularitat de les coreografies, però l’admetem com a necessària per seguir vinculant al concepte de “punts lliures” al de “sardana” i que no acabem coreografiant allunyats de l’arrel “rotllana”. Però precisament per això, perquè es tracta de restriccions a l’espectacularitat i això és del que més es valora a la final de punts, creiem just que hi hagi control sobre el fet que totes les colles competeixin en igualtat de condicions i s’apliquin les sancions, si s’escau.

El segon qualificatiu, desconcert, l’utilitzaríem per descriure el procés al qual hem assistit fins a la publicació definitiva dels resultats. El mateix dia del concurs vam notificar a la UCS que ens semblava haver vist certes irregularitats en els inicis de sardana, i així els ho vam reiterar un cop observats els vídeos de les colles. A partir d’aquí, una presa de decisions amb vot ”secret” per part de la Junta de la UCS, una “contraqueixa” per incompliment del vestuari per part de la Xàldiga i finalment, quan rebíem la notificació definitiva, peticions per retirar aquesta notificació de les xarxes... No ha de ser tant complexa l’aplicació de la normativa! No ens ha de fer tanta por ser transparents! No ens ha de fer tanta por defensar les decisions preses!

Tot plegat, al final, modifica les classificacions definitives sobre el paper però és incapaç de modificar les sensacions de les colles, ni tampoc la del públic que va ser a la final i que, en el fons, són les que més valorem.

Sobre la necessitat de canviar les bases, crec que enguany ja se’n va fer una revisió precisament per tal de clarificar-les i, si bé és cert que caldria anar matisant aquells aspectes que es comprovi que segueixen generant confusió, no crec que sigui necessària una modificació general, almenys en la categoria gran.
Potser, en canvi, es podria introduir una certa “desregularització” en les categories infantils i juvenils, alliberant de restriccions creatives les coreografies per als més petits, establint un terme mig als juvenils i mantenint certes dificultats per a la categoria de grans i veterans.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Novembre de 2015

BALLEM UNA DANSA, de números
 

MERITXELL CONSTANTI BOSCH, dansaire de la colla Mare Nostrum.
 
 

Ja s’està acabant la temporada en modalitat de lluïment, el pròxim diumenge 15 de novembre amb la tradicional final de colles alevines, infantils i juvenils, a Valls.

A falta de la final de punts lliures pel dia 29 de novembre a Calella, cal destacar una temporada que ha estat marcada pel ball de números en les parcials. 
No tant en totes les categories ja que algunes han estat més regulars però si cal destacar en les de categoria grans.
 
La feina de jurats sol ser criticada, a marge de si els resultats afavoreixen o no a les colles. Fer de jurats en general no és fàcil. No hi ha una camí marcat, unes pautes… o si? Els que portem molts i molts anys de jurats i ballant tenim un sistema diferent a les noves generacions. Ens fixem segurament més amb les posicions, estètiques (i, amb aquest últim em refereixo simplement a que es porti un vestuari correcte, net, ben posat. Unes espardenyes que, a marge del color que siguin, estiguin netes, les betes ben posades). L’elegància al ballar i evidentment a la interpretació de la sardana, el punteig ben fet a marge que es marqui a dalt, a baix o a mig camí. Però que quedi definit. El conjunt... 
 
En general es posen al voltant d’algunes colles, les miren... la primera tirada de curts i de llargs no sol ser qualificada, però no oblidem que actualment les colles saben les sardanes amb temps. Es valora a partir de les 2n tirades però amb 7 tirades i si has de perfilar el criteri o l’observació tens poc marge. A Balaguer per exemple, que va acollir la final en categoria gran, algunes colles del Grup A estaven a un posició impossible de veure res. Entre arbres, mig amagades. Quan les altres colles del grup estaven posicionades més al centre, amb millor visió per part dels jurats. Cal dir que una part de les colles que van ser col·locades a  pràcticament al marge de la plaça van obtenir menys resultats que quan van ballar al centre de la plaça. 
 
Un fet també remarcable és que les colles arribem al concurs, ens posem, ballem i ens qualifiquen. Els jurats van de l’1 al 5, però si no és perquè a la majoria d’ells els coneixem de fa anys no sabríem qui ens fa de jurats i, tot i així hi ha concursos que tampoc els coneixem del tot. I sobretot no sabem quin número de jurat representa. Quan veiem les parcials l’única informació que rebem són números, sense explicacions ni arguments. Números.
D’aquesta manera si veiem que un jurat es desbanca dels seu companys considerablement podem pensar que o no ha seguit un criteri lògic o  que s’ha despistat. No entenc com en una mateixa sardana una mateixa colla pot ser qualificada per exemple amb un segon i un últim. Un primer i un cinquè de sis... (tot són exemples, però presents ens algunes classificacions). Però no rebem cap explicació. De perquè. Potser s’han confós o potser tenen un argument... però les colles marxen del concurs sense saber-ne els motius, ni rebre’ls. Si... la pitjor i la millor se’n van... però és una competició i hi ha colles que aquest “despiste” o criteri personal d’un punt, de mig, de tenir un 2 i un 6 fa que hagin hagut de passat per una repesca, que s’hagin quedat a poc punts d’obtenir millor classificació a la final.. però tret de les posicions que et donen, el  fet és que no sabem el perquè d’aquest ball de números. Una explicació per part de cadascun dels jurats seria d’agrair. Personalment, tot i sorprendrem d’algunes parcials, les respecto i accepto. Jo he ballat i he fet de jurat. I no sempre he coincidit amb la resta de jurats. 
 
Però crec que les colles, totes, de qualsevol categoria, grup A, grup B.. totes que han estat treballant tota la temporada es mereixen un argument del perquè. 
 
 
 
 

_____________________________________________________

Novembre de 2015

"si bé la tensió durant les últimes setmanes ha estat excessiva per nosaltres, la recompensa final ha valgut la pena".
 

MANUEL MUÑOZ, segon capdancer i cronista de la colla Sabadell


La temporada 2015 no podia començar millor per a la Sabadell, doncs van fer el seu ingrés a la colla tres dansaires nous de qualitat contrastada, gràcies aquest fet la Sabadell no perdria competitivitat de cara al campionat, sobre tot després de la marxa de tres dansaires, que per diversos motius van tenir de deixar la colla, encara que no pas de forma definitiva, ja que sempre s'ha pogut comptar amb ells quan la colla ho ha necessitat, bàsicament per ballar amb la Arraona, quan aquesta ha acompanyat de concurs a la Sabadell.

Pel que fa a les competicions en les quals va participar la primera colla del Grup, es podria dir que fins a l'últim concurs del Territorial de les Comarques de Barcelona celebrat a Vilanova i la Geltrú, el balanç no podia haver estat millor, ja que, fins aquell moment, s'havien saldat amb un primer en gaire bé totes les sardanes, tant al Territorial, com a la Fase de Classificació del Campionat de Catalunya, això ens permetia veure el futur amb molt d'optimisme.

Després de les vacances d'estiu va arribar per fi el primer concurs de la Fase Final A, que es va celebrar a Sitges, en aquesta fase, es va incorporar la Colla Toc de Dansa, classificada com a primera de grup en la Fase de Repesca.
Encara que coneixent la qualitat dels  Tarragonins, qui més ens preocupava en aquell moment era la Colla Roques Blaves, almenys fins que, el nostre Capdanser Feliu Sallent i jo mateix, vam estar espiant com assajava la Toc de Dansa en la prèvia del concurs, en aquest precís instant ens vam adonar que guanyar aquest campionat no seria gens fàcil.
El que va passar a Sitges i a Cornellà va confirmar tots els nostres temors, el cas és que la nostra colla no havia baixat el seu nivell, ni en cap cas hi va haver cap mena de relaxació entre els seus dansaires, tot era molt més fàcil, els de la Toc volien aquell campionat i tenien recursos per aconseguir-ho, i ho van demostrar a la plaça.
Per a nosaltres guanyar el campionat a Terrassa era una fita tremendament difícil d’aconseguir, malgrat la poca diferencia amb la colla Toc de Dansa, no només havíem de ballar bé, si no que ho havíem de fer prou bé, com per esvair qualsevol dubte a els membres del jurat.
El resultat final tothom el coneix ja, els de la Sabadell vam aconseguir el Campionat de Catalunya després de resoldre l'empat amb la Colla Toc de Dansa.

Sense cap dubte aquest ha estat el nostre millor any, a la consecució del Campionat de Catalunya hem d'afegir el Territorial de les Comarques de Barcelona, però el millor de tot ha estat la forma d'aconseguir-ho, si bé la tensió durant les últimes setmanes ha estat excessiva per nosaltres, la recompensa final ha valgut la pena.
Definitivament el Campionat de Veterans està arribant a tenir cada vegada més rellevància, gràcies en part a la incorporació d'antics dansaires al món de la sardana, ells i també la bona feina de les colles en incorporar i instruir dansaires que anteriorment només havien ballat en audicions i aplecs.
  

   ----------------------------------------------------------



23 d'octubre de 2015

Ens ho hem de fer mirar!

Àngel López Lluís *
Tarragona

En parlàvem no fa pas gaire, segurament ho haurem de seguir fent de manera sovintejada i, de fet, és una qüestió que ha estat present sempre que hi ha hagut competició. És, ja ho haureu endevinat, l’etern tema dels jurats i les classificacions que resulten de les seves valoracions.
La majoria de vegades, les queixes no passen dels comentaris més o menys dissimulats dels balladors o, com a molt, comentaris a les xarxes socials, ara que és tant fàcil que cadascú hi digui la seva. En altres ocasions, la cosa va més enllà, com dilluns passat al concurs de Manlleu, on la colla “Riallera”, de Vic, va ser desqualificada per no anar a recollir el seu trofeu. Sembla ser que no estaven conformes amb la classificació que els va donar el jurat, que era una tercera posició de tres colles. Segons s’indica a l’acta: “Segons acord pres a la Sessió Ordinària Número 6/2009 de la Junta de la UCS del dissabte 11 de desembre de 2009, segons l’acta de la qual “les colles que no acceptin o no recullin el trofeu seran desqualificades immediatament (en qualsevol concurs)”. 
 
Ignoro si aquell resultat és just o no. En principi, tothom té dret a manifestar, d’alguna manera, la seva disconformitat en casos com aquest, però, tal i com ha dit algú per les xarxes, en aquest cas el lleig el van fer més aviat als esforçats organitzadors, és a dir, algú que, en principi, no té veu ni vot en aquestes qüestions. També és cert, com també s’ha dit, que el problema hi és i que cal fer alguna cosa. Fa patir, a més, que una colla amb una història tant llarga com la “Riallera”, que, a més, és de les que no es limiten a ballar i competir, sinó que treballa en molts aspectes de la sardana, fa patir, dic, que no acabi com altres en situacions similars, és a dir, desapareixent no només del Campionat sinó, directament, de ballar.
 
Sincerament: ens ho hem de fer mirar!
 
 
*Àngel López Lluís, (Tarragona, 1960) és llicenciat en Humanitats i ha treballat, majoritàriament, com a periodista en diversos mitjans de comunicació.

Des del 1987 és col·laborador de l’emissora municipal Tarragona Ràdio, on actualment realitza el programa dedicat al món de les sardanes i els esbarts “Un dos i seguit”. La continuïtat d’aquest programa sardanista el va fer mereixedor d’un dels guardons que l’Obra del Ballet Popular atorga cada any amb motiu del Dia de la Sardana: el Premi als Mitjans de Comunicació de l’any 1998. Ha publicat nombrosos articles de temàtica sardanista a revistes i programes d’arreu de Catalunya. Durant sis anys, fou intèrpret de tible a la cobla La Principal de Tarragona.

Guanyador del 9è Premi de cultura popular Joan Amades, per a treballs d’assaig o d’investigació, inclòs en el cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, lliurat el 28 de novembre del 2009 al Teatre Metropol de Tarragona, dins la Nit dels Premis Literaris. L’obra premiada s’anomenava “L’expansió de la sardana a finals del segle XIX i inicis del XX. Noves interpretacions amb atenció especial al cas del Camp de Tarragona” i ha estat publicada per Arola Editors.

En l’àmbit associatiu, ha format part de les juntes directives de diverses entitats ciutadanes, actualment col·labora amb el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i és ballador de la colla “Toc de Dansa”. 

 
 ___________________________________________________________________________________



EL PARTIT POPULAR IGNORA LA REALITAT SARDANISTA!

 


Imatge: J. Rucabado



JOAQUIM RUCABADO, President de la Confederació Sardanista de Catalunya

 

   14/4/2015 

 

 

 
El grup polític del Partit Popular (PP) ha presentat, segons va anunciar Europa Press el dissabte 11 d’abril, una proposició no de llei al Congrès dels Diputats de Madrid perquè el Govern estatal impulsi la declaració de la sardana com a Patrimoni Cultural i Immaterial per part de la UNESCO.

Aquesta iniciativa, en un en país normal i una situació política i cultural normal, hauria de ser una molt bona notícia. Però ara, degut als seus precedents i al procés reivindicatiu que impulsem, hi veiem diversos aspectes que ens fan recelar d’aquesta proposta. En primer lloc, cal recordar que justament l’any 2002 el PP va ser l’únic partit a votar al Senat en contra d’una proposta exacta a la que pretén defensar ara. Per què no van permetre tirar endavant aquest projecte fa 13 anys?

En segon lloc, en el context en què es troba la societat catalana des de fa uns anys, amb una forta voluntat reivindicativa de fer el camí separats d’Espanya, i a quatre dies mal comptats de les eleccions municipals, sembla clarament una mesura electoralista. Si els dirigents del PP pensen que amb aquesta idea aconseguiran el favor del poble català (o d’una part d’ell), van ben errats. El PP ni representa els sardanistes, ni s’ha posat en contacte amb la Confederació Sardanista de Catalunya per a tractar aquest tema.

D’altra banda, segons la normativa de la Unesco, el procés de declaració de Patrimoni Cultural i Immaterial ha d’iniciar-se des de les federacions que sustenten i conreen aquest patrimoni. Aquesta proposició, doncs, és un pas previ que en cap cas pot iniciar un partit polític. Després, el recorregut abans no arribés a bon port és llarg, ja que s’ha de debatre a la Comisión de Cultura, i l’ha d’aprovar el Consejo de Patrimonio Histórico i el seu grup de treball de Patrimonio Mundial e Inmaterial.

En aquest sentit, des de la Confederació Sardanista de Catalunya ens plauria molt que tots els partits polítics entenguessin la sardana, la fessin seva i la volguessin defensar i difondre arreu. Però no ens sembla adequat que unes úniques sigles polítiques, les mateixes que durant anys han estat portant a terme diverses accions, constants i punyents, contra la llengua i la cultura catalanes, ara vulguin apropiar-se de la nostra dansa de forma unilateral.

Al text presentat, el PP s’ha esmerçat en remarcar-hi que tant la dansa com la música de la sardana “forma parte del patrimonio cultural inmaterial de Cataluña y, por tanto, de España”. La sardana és catalana i es balla també en d’altres zones que políticament no pertanyen a Espanya. El text del Partit Popular vindria a refermar la pertinença de la sardana i de Catalunya dins d’Espanya, un aspecte que al pensament generalitzat dels sardanistes no hi té cabuda.

Ens agradaria fermament que el govern català pogués fer els passos necessaris per declarar la sardana Patrimoni Cultural i Immaterial de la UNESCO. Abans, però, s'han de solucionar altres problemes més cabdals entre Catalunya i Espanya.

 Per acabar, encara, un petit detall de la proposta del PP. Al seu escrit, destaca el "potent associacionisme" des de la segona meitat del segle XX i la gran quantitat d’esdeveniments que s’organitzen a través de diverses entitats, entre elles la Federació Sardanista de Catalunya.  Creiem que de forma intencionada ignora la pèrdua que la guerra del 36 va significar en el teixit cultural català, ja que aquest “potent associacionisme” del que parla és força més antic i ve de molt més lluny.

Des de fa aproximadament dos anys, és de domini públic que la Federació Sardanista de Catalunya s’ha transformat en Confederació Sardanista de Catalunya, una organització de 3r nivell més potent, més transversal i més unida. Però sembla que a Madrid, tot i dir que s’han documentat força per a confeccionar aquesta proposició no de llei, encara parlen de la Federació. Això és prova evident de que ni escolten ni s’interessen per conèixer la realitat d’un dels sectors culturals més actius del territori de parla catalana. I encara volen que ens creiem que volen defensar-nos?
 
 __________________________________________________________________________________

Confederació

Carles Vall Rusinés
President de la FSCLL          

 

10 d'octubre, 2014 


 

El passat 4 d’octubre es va escollir la nova junta de govern de la Confederació Sardanista de Catalunya composada per membres electius i membres nats en la que la Federació de Lleida hi estem representats.
La Confederació s’ha creat, seguint el model de la Federació de Lleida, per agrupar tot el sardanisme sota un mateix paraigües i per treballar plegats per a la sardana des dels diversos àmbits: competició, ensenyament, ballades, aplecs, informadors, cobles, etc.
Era necessari aquest pas i treballar tots junts fent pinya deixant enrere les divisions i anar cadascú per seu compte.
Els sardanistes de les terres de Lleida ens hem de felicitar per aquest esdeveniment i estar orgullosos que s’hagi seguit en nostre model que fa anys ens funciona. 

www.sardalleida.org

_______________________________________________________________________________________





Manuel Muñoz*: "d'alguna manera Lluís Subirana va ser uns dels responsables que m’impliqués tant,  com estic actualment, amb la colla Sabadell i amb Sabadell Sardanista"


Sabadell, diumenge 1 de juny de 2014
 

Tot i que fa temps coneixia de la greu malaltia que patia en Lluís Subirana, quan vaig rebre el e-mail del Jaume Nonell anunciant la trista notícia de la seva mort , em vaig quedar uns minuts sense saber reaccionar, el primer que vaig pensar, va ser  suspendre el taller de sardanes que havia de fer la Colla l'endemà a l'ermita de Togores , així ho vaig comunicar a l'Angel Muñoz , ell em va fer veure que en Lluís no hagués acceptat  mai suspendre un acte sardanístic per aquest motiu, ni tan sols per la seva mort.

_______________________________________________________________________________


24 de març de 2014

LES VIOLETES EN STANDBY

Jaume Nonell
Sabadell



La circular Inforsardana, número 1254 de març de 2014 editada per la Federació Sardanista de Catalunya, tenia dos titulars amb referència als sardanisme barceloní de signe totalment oposat. El primer deia: “Barcelona 2014 comença la seva Capitalitat de la Sardana…..” i una mica més avall: “La colla Violetes del Bosc abandona la competició aquest 2014”.
No deixa de ser una paradoxa. L’any que Barcelona catalitzarà bona part de l’atenció del sardanisme, una de les seves colles més emblemàtica per la seva antiguitat i brillant trajectòria deixarà de competir al Campionat de Catalunya.
La colla Violetes del Bosc es va fundar el 1945 en els inicis de la gran embranzida del sardanisme de la postguerra. El 1959 es va proclamar campiona de Catalunya en el primer campionat organitzat per la llavors recent creada Unió de Colles Sardanistes de Catalunya (UCS). Del 1959 al 1986 va assolir 27 campionats de 28 possibles. Aquesta hegemonia seria trancada per la colla Xaloc al 1987. De les hores ençà, les dues colles (la Xaloc va donar pas a la colla del seu grup Mare Nostrum) s’han alternat en el primer i el segon lloc. Del 1987 al 2013 , 13 primers per Xaloc-Mare Nostrum i 15 per Violetes.
Al 2013 les Violes recuperaven el lideratge després de 3 anys seguits en mans de la seva gran rival. La sorpresa saltaria ben aviat. La primera proposta de calendari per al 2014 publicada per la UCS advertia que les Violetes estaven pendents de confirmar la seva participació només si podien disposar dels dansaires necessaris per afrontar la temporada amb solvència. El mal presagi es confirmava poques setmanes més tard. El titular de NacióLaFlama.cat del 5 de març era contundent amb tints de tragèdia: “Les Violetes del bosc deixen de competir per manca de dansaires”. I deia textualment “Segons expliquen des de la colla,´no podem seguir comptant amb exdansaires per mantenir-nos vius en la competició. En necessitem de nous i renovar-nos. Enguany, és el moment de fer-ho’. Per aquesta raó, enguany es dedicaran a buscar nous dansaires i ‘ensenyar-los el nostre estil’.
La colla transmet un missatge positiu a les xarxes socials: Després d’un temps de descans, avui ens tornem a posar les piles i comencem els assajos!!! Ets exdansaire?/ dansaire?/ja saps ballar-ne, però vols millorar el teu estil?/vols aprendre a ballar?....No t’ho pensis més i vine a assajar amb nosaltres!”
Una situació molt igual va passar-li a la Mare Nostrum quan no van participa al Campionat del 2010. Aquest any d’excedència li va servir per recomposar la colla i guanyar 3 campionats consecutius.
La colla al Concurs de Balaguer'13 / Imatge: E. Capdevila
La pregunta del milió és: passarà el mateix amb les Violetes? Òbviament la resposta només la sabrem d’aquí un any. I tant de bo que el desig manifestat per molts seguidors del sardanisme de competició, de tornar a veure el color violeta als pòdiums dels concursos, es produeixi al 2015.
La dades, però, no conviden pas a l’optimisme. Només unes quantes xifres significatives. Al 1952 hi havien solament a Barcelona ciutat 52 colles en actiu[1]. Al 1970 aquesta xifra havia passat a 30[2] i al darrer any, 2013, a 9[3]. Aquesta davallada no és pas exclusiva de Barcelona-Ciutat sinó que és generalitzada. Repassant el número de colles grans participants als campionat de Catalunya i comarcals des del 1991 ençà[4], veiem que el promig de participació entre 1991 i 2002 es situava entre 56 i 57 colles grans. Entre 2002 i 2008 baixa a l’entorn de les 40 colles per sofrir una altra forta davallada entre 2009 i 2013 per situar-se entre 33 i 34 colles. Simplificant molt, podem dir que de finals del 90 respecte al 2013 han deixat de competir la meitat de les colles.
La colla que ara lidera Meritxell Sans té una feixuga tasca per endavant. Recursos, mecanismes, estratègies i optimisme segur que no n’hi falta. Si anys enrere les colles capdavanteres es nodrien en part de dansaires de colles més inferiors a més dels que elles mateixes podien formar, ara ja pràcticament només els hi queda aquest darrer recurs. Les colles amb pedrera, les que la tenen és clar, semblen en condicions d’afrontar millor els propers anys: Grup Tarragona Dansa, colles de Cassà de la Selva, grup Mirant al cel, grup Maig i colles de Torroella de Montgrí, grup Riallera i  colles del grup Montserrat de Lleida.
En qualsevol cas, el Campionat no deixa pas de tenir interès. La Tarragona Dansa, tercera al 2013, farà suar de valent a la Mare?. Aquesta es relaxarà en no tenir en front a la sempiterna rival? Quines colles optaran pel pòdium?
Ens agradaria poder afirmar que el sardanisme de competició ha tocat fons, s’acabat la crisi  i que el 2015 és l’any de la recuperació. 



[1] La sardana. Collas y coblas. Publicació de la Guia del Sardanista, febrer 1952
[2] Mainar, Josep i Vilalta, Jaume. La Sardana . El fet històric. Barcelona 1970 Editorial Bruguera Quaderns de cultura , nú m. 58
[3] Classificació Campionat Barcelona ciutat 2013 a http://bcnciutaticomarques.net/ciutat/

[4] Dades recopilades de les classificacions que cada any publica la UCS
____________________________


JAUME NONELL JUNCOSA, va néixer a Sabadell (Vallès Occidental) el 9 de febrer de 1951.
Es llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa, des del 1975, en una empresa informàtica com a cap de projecte, analista i analista-programador en àrees de gestió d’empresa.
En Jaume va començar a ballar a la colla Espigues Daurades (1969) i Roselles i Espigues (1969-1970) per passar ala Bell Punteig (1971-1975), sempre amb la que seria la seva esposa, Paquita Fontcuberta.
Entrenador del grup de colles de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, de Torroella de Montgrí, entre elles la Llavor del Montgrí, (1987-1995 i del 2002 al 2013).

Fundador de les colles infantils Estrep i Esquitx, de Sabadell Sardanista (1997-1998)

Entrenador de les colles veteranes Sabadell i Arraona (2008- 2012)
___________________________________________________________________________




7 de març de 2014

El capital de la dansa

Víctor Rodríguez *
La Garriga



Dissabte Barcelona serà proclamada solemnement i festiva com a “capital de la Sardana 2014”. Fins a principis de 2015, un programa curull d’actes de tot tipus al voltant de la sardana se sumarà a la programació habitual de la cosmopolita i moderna Barcino. La Barcelona del Mobile World Congress, de bracet amb la celebració del Tricentenari, esdevé ciutat sardanista per excel·lència.

Comencem reconeixent la veritat. La nostra societat pateix un problema d’autoodi que de vegades canalitza cap a la sardana i que, en el cas de Barcelona, per la seva idiosincràsia, s’ha manifestat més clarament. Perquè la sardana no és només una dansa o una música, la sardana és un fet, una realitat que impregna i penetra infinitat de manifestacions alhora.
I en el fet hi cap molta cosa. Si fa més de cent anys Barcelona conegué la sardana de mà dels empordanesos que hi residien, i una òpera anomenada Garin –que incorporava una sardana– despertà la seva consciència, anys més tard el país ho faria amb una obra de teatre líric, La Santa Espina, de la qual només en coneixem un fragment, la sardana que ha esdevingut himne. Des de llavors i fins ara, la resta ja està escrit: arrelament, expansió, prohibicions, debats estilístics, escoles de cobles, expansió i crisi de la sardana... Tot el que puja, baixa.

Però tornem al fet que ens ocupa i fem-ho al voltant de tres paraules clau: sardana, capital i societat.
El sardanisme fa temps que, conscient de la realitat que viu i pateix, fa gestos d’obertura cap a una societat amb la qual, si bé hi conviu, dormen sovint d’esquena.
Com a dansa i música, la sardana és un patrimoni únic que poques nacions al món tenen. El capital de la sardana és amplíssim, només cal veure la qualitat d’obres, d’artistes, compositors, cobles i persones de rellevància artística i solvència intel·lectual que s’han sentit atrets per ella.

Fa més de cent anys, la societat catalana adoptà la dansa i música empordanesa de moda i la féu també seva. Ara, el sardanisme no vol que la societat que la va adoptar i li ha donat forma, se’n desentengui. El projecte “capital de la Sardana” pretén això i Barcelona CDLS 2014 és un repte de retrobament d’una societat amb ella mateixa, de conèixer-se i de reconèixer-se en ella i en el millor aparador possible, el Cap i Casal.
La societat que va fer la revolució tèxtil i el modernisme donant-se les mans, és la mateixa societat que al cap de 100 anys fa una sardana de 400 de quilòmetres reclamant llibertat, i per tant, no pot donar l’esquena a aquest oferiment. Perquè si Barcelona no s’entén sense el rerepaís –vegi’s les comarques–, la ciutat no pot presentar-se al món com una ciutat moderna i cosmopolita sense una cultura popular pròpia, ben arrelada i viva que la connecti amb la resta del país d’una manera natural.

S’atansa el moment del retrobament i de veure la sardana amb uns altres ulls, sense tòpics ni filtres ni prejudicis de cap mena. Diguem-ho clar i català, prejudicis que apliquem a la sardana però no a d’altres manifestacions artístiques forasteres, a les que somriem mentre perdonem la vida a la sardana. És el moment de viure-la, gaudir-la i transformar-la, de sumar-s’hi i d’experimentar-hi. Qui cregui que l’anella és tancada, s’equivoca, qui pensi que la sardana i, per extensió, qualsevulla manifestació artística és estàtica, s’equivoca.

La solució ens la dóna la poesia de la mà de Joan Maragall, que amb la lletra de l’Empordà va escriure: La sirena es feu un xic ençà, un xic ençà el pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla... Barcelona és l’escenari, és el pla.

Ara cal que societat i sardanisme, pastor i sirena, amb pas lliure i decidit, es retrobin i interactuïn al bell mig de Barcelona, observats envejosament pel món que, amatent, ens vigilarà durant aquest 2014 pel que estem a punt d’aconseguir com a país i que fóra trist, deixar-ho perdre com a societat.
Som-hi, doncs!

(Publicat a La Garriga Digital.Cat, el dijous 6 de març de 2014)

Víctor Rodríguez *
27 anys, politòleg i gestor cultural.
Vicepresident de l'Agrupacio Sardanista La Garriga i  dansaire de la colla Aquae Calidae de Caldes de Montbui.



_________________________________________________________________________________



14 de febrer de 2014





Àlex Coca 
Rubí 
Valoració temporada 2013: "Trobo que el Campionat de Catalunya ha estat el millor possible"



Una vegada ja hem acabat tots els concursos toca mirar com ha anat la temporada i fer-ne una valoració per saber o tenir idea del que cal preservar i del que cal millorar.

Un primer concurs a destacar fou el de Granollers. Podríem dir que és un concurs a destacar pel gran nombre de colles que posteriorment participaran en el Campionat de Catalunya. Molta gent decideix anar a veure'l per curiositat sobre com estan les colles enguany. El podríem anomenar com un concurs "Pre-bàsic".

L'estructura del campionat de Catalunya gran va ser bastant encertada, dos grups previs, una repesca i els dos grups finals. Potser pocs concursos, ja que les posicions finals es decideixen en tan sols 4 jornades. Cosa a entendre per una part, per la falta d'organitzadors de concursos i per altra banda, els problemes d'algunes colles per poder sortir. No obstant, trobo que hauríem d'aconseguir un campionat amb més concursos, però pel moment, és el que hi ha.
La majoria de concursos van esdevenir força àgils. No obstant, en algun o altre hi ha hagut problemes. Un exemple va ser Sabadell. La cobla va tenir un error força gros i van avançar-se un compàs. Afortunadament, les colles van aconseguir salvar aquest error sense problema. Palamós fou un concurs molt bo, a excepció de la interpretació del galop de fantasia emmig de les sardanes, cosa que va fer refredar les colles. Finalment, un concurs que sempre havia estat molt bo, enguany va resultar ser una mica atropellat. Parlo de Balaguer. Enguany, els problemes que hi ha hagut han estat: les colles no hi cabien, un presentador que s'equivocava presentant les colles i les sardanes... Bé, fem-nos-ho mirar, era una final i calia un cert rigor.

Pel que fa al campionat infantil i juvenil, ha estat un esdeveniment en general també bo. Una.presentació de les colles al primer concurs, que no va sortir com s'esperava però la idea era bona. I finalment Valls. Cert que és una festa per la canalla, però cal destacar el temps d'espera per donar les classificacions. Un temps que des de fa ja un parell d'anys és llarg i es fa molt pesat.

Pel que fa a Punts lliures, les estructures per les colles que no són grans, estàva bé. Dues sardanes i la suma de les dues dóna la classificació final. Pel que fa a les grans, degut al gran nombre de colles assistents fa inviable la mateixa estructura. Poc temps de sardana i moltes colles a mirar. La solució d'enguany intentava solucionar el tema, però trobo que no és la més encertada. Hi ha colles que entre elles no van ser comparades. Haurem de buscar una solució. Enguany tindrà lloc una semifinal a Palamós. A veure com va. Pel que fa al concurs en sí, va resultar bastant espectacular. A diferència d'altres anys, hi havia força llum, una organització prou bona. Una petita pega. Les presentacions de les colles es van fer llargues. Podríem solucionar-ho limitant potser el temps o el nombre de colles o fer una presentació conjunta.

La meva valoració a nivell global és molt bona. Podem tenir certs problemes en alguns àmbits, no obstant, s'ha vetllat per solucionar aquestes petites coses. Sempre cal tenir en compte la voluntat de la gent que hi ha al darrera de l'organització tant de campionat com de concurs i enguany, trobo que el campionat de Catalunya ha estat el millor possible, dins de tots els problemes que actualment ens envolten tant de manca de gent dins del món del sardanisme de competició com la crisi que.actualment estem tenint que impossibilita la realització d'alguns concursos.


Encoratjo des d'aquí a tota la gent, organitzadors, colles, àrees de campionat, a continuar treballant de valent per tal de mantenir la sardana esportiva el més viva possible i els felicito per la feina feta enguany. Sense tots ells, aquesta vessant de la nostra dansa no es podria dur a terme.

_________________________________________________________________________________


7 de desembre de 2013

El passat 30 de novembre es va celebrar l'edició 2013 del Campionat de Catalunya de Punts Lliures.
Els experimentats  dansaires Roger Marin i Ricard Lloret ens fan una valoració de l'esdeveniment.
 
Roger Marin, conductor del programa Nostra Dansa de Ràdio Cornellà i dansaire de la colla Maig.



"Dir que el que sona al concurs serà el mateix que s'ha distribuit per assajar em sembla una excusa per a fer més barat el concurs".
"Veient algunes classificacions crec que hem sacrificat el conjunt sobrevalorant la coreografia i l'espectacularitat".

En primer lloc es la primera final de punts lliures amb aquest format que visc com a espectador. Les anteriors les he viscut com a dansaire.
Organització:   Els parlaments van ser breus, l'organització molt correcte i la promoció de Platja d'Aro, Castell i S'Agaró, molt efectiva, no va interferir en el transcurs del concurs com potser si que va pasar en anteriors concursos.
   Presentació de la colla Mirant al Cel / Imatge: F. Vallejo

Des del punt de vista del públic crec que la presentació s'ha de repensar, pot arribar a fer-se pesada. En aquest sentit crec que va ser un encert de l'edició de fa un parell d'anys a Sant Andreu una presentació amb un ball comú per a totes les colles, va escurçar la durada i crec que visualment debia ser espectacular.

Per altra banda enyoro la calidesa la música en directe, en altres edicions n'hi havia hagut. Dir que el que sona al concurs serà el mateix que s'ha distribuit per assajar em sembla una excusa per a fer més barat el concurs.

Competició: Veient algunes classificacions crec que hem sacrificat el conjunt sobrevalorant la coreografia i l'espectacularitat. Entenc que l'equilibri de valorar cada cosa en la seva justa mesura es difícil. Crec que hi va haver colles amb una coreogràfia diguem-ne més classica amb menys floritures pero amb molt de conjunt amb classificacions per mi injustes. Continuïtat, Encis o Mans Amigues per mi mereixien alguna cosa més.

Jo també hauria fet guanyar a la colla Trapelles el premi aleví.
                   Colles Escarlata, Trapelles i Xamosa / Imatge: F. Vallejo

En infantils, juvenils i veterans res a dir. Pel que fa als primers de la final A: Vagi per endevant la admiració pels punts lliures de la Mare Nostrum, sóc incapaç de fer tanta quantitat de moviments i menys amb la precissió amb que els executen. Però n'esperaba més, la seva coreografía em va recordar d'altres seves que ja he vist, no em van sorprendre.

A les Violetes per mi els va faltar exagerar el moviments, que fossin més visibles més espectaculars. La colla Xàldiga i aquí potser peco de la meva vinculació al grup Maig, va ser un bri d'aire Fresc. Van intentar coses noves, algunes de molt dificils i sempre amb una execució mes que correcte. Son molt joves i els dessitjo el millor.

________________________________________________________________________________


Ricard Lloret, veterà sardanista, actualment és dansaire de la colla Aires Gironins

"Si els jurats estiguessin capacitats (aquí pot estar el problema) es podrien utilitzar altres sistemes de puntuació, com es fa en patinatge artístic, balls esportius, etc".


"L’any passat a Mollerussa, que hi vaig anar com a espectador, vaig tenir la sensació de que estava organitzat per a les colles, i aquest any com a ballador en alguns moments que l’espectacle estava organitzat només destinat als espectadors".



Porto tres anys veient aquest format de final, dues com a espectador i aquesta com a ballador. Abans, la darrera que havia vist era la del 2005 a Bescanó.


La participació es important, 24 colles, comparant-ho a les 35 que participen en els diversos campionats de lluïment, 35 colles son moltes colles. I mes tenint en compte que de les 13 del bàsic gran de lluïment, 10 han participat en la final de punts. De fet es una quantitat ajustada pel tipus de final que es fa. Si fossin mes caldria replantejar el format.


La organització considero que ha estat correcta. Sempre hi haurà algun petit detall a millorar. L’any passat a Mollerussa, que hi vaig anar com a espectador vaig tenir la sensació de que estava organitzat per a les colles, i aquest any com a ballador en alguns moments que l’espectacle estava organitzat només destinat als espectadors.

Presentació de la colla Roques Blaves / Imatge: E. Capdevila

Puc témer que les presentacions fossin massa llargues pels espectadors. No ho sé. Com que sortíem cap al final no ens podíem moure dels passadissos i no vaig veure quasi res.


Entre la situació de les cadires de les colles, i les preparacions per sortir a la presentació i a la germanor vaig poder veure poc a les altres colles. De totes formes, igual que als dos darrers anys, la sensació es de que el nivell es molt alt i que en general les colles estan molt ben preparades.


Una opinió personal es que preferiria que les sardanes fossin interpretades per una cobla i no per música enllaunada, tot i que entenc els arguments dels partidaris de que sigui així. 

Membres de l'equip de jurat observant a  les colles / Imatge: F. V. 

De les classificacions no en puc opinar (no vaig poder veure ballar totes les colles), però penso que el sistema es millorable. Vaig veure fer de jurat a dansaires significatius  de algunes colles participants, cosa que en principi ha de ser una garantia. Però considero que el sistema es podria perfeccionar, tot i que sempre hi hauran queixes, ja que molts considerem a la pròpia colla que son els millors.


Per acabar, dir que està be que es valorin diversos aspectes, amb un jurat per cada un, però utilitzant un sistema ordinal com ara, acabes donant tanta importància a aspectes en que les colles poden estar molt igualades com a altres en que hi poden haver moltes diferencies. Si els jurats estiguessin capacitats (aquí pot estar el problema) es podrien utilitzar altres sistemes de puntuació, com es fa en patinatge artístic, balls esportius, etc.

  _________________________________________________________________________________________ 


19 de juny de 2013


LA NOVA CONFEDERACIÓ SARDANISTA


Carles Roquet *
Granollers




D’un temps ençà alguna cosa s’està movent a l’entorn de la sardana. La Federació Sardanista ha agafat una nova embranzida de la ma d’en Joaquim Rucabado, la qual cosa fa que objectius que semblaven inabastables i, potser un xic antiquats, tornen a estar en primera línia. Això sí, amb nous formats. 


La idea de la Capital de la Sardana o la creació de la Confederació són només alguns exemples d’aquesta nova etapa que ha de servir per rellançar la nostra dansa. Crec que a nivell de país no ens falta gent emprenedora i amb ganes de fer noves propostes, però la sardana semblava una mica mancada d’aquest lideratge que finalment sembla que tindrà. Els reptes són importants perquè cal tornar a col·locar la sardana al lloc que li hauria d’haver correspost sempre: al capdavant de la cultura popular. I, de fet, això només s’aconseguirà si la gent jove s’afegeix al moviment. Es per això que la Unió de colles és cabdal en aquest rellançament ja que encara allà és on hi podem trobar als mes joves sardanistes. 


La joventut és la clau. Si cal fer aplecs a la matinada, fem-los. Si hem de combinar sardanes amb altres propostes musicals (potser no tan intel·lectes però sí enganxoses), fem-ho. Si hem d’acostar la sardana a les trobades de gent jove incorporant instruments elèctrics, no ho dubtem. De res serveix pensar que qualsevol temps anterior va ser millor. Com deia Heràclit, el canvi és l’únic constant a la raça humana. I la sardana porta estancada massa temps (ja sé que em direu que apareixen sovint noves formes de presentació de la sardana en diferents àmbits – però, creieu-me, seguim com tota la vida). 


Ara ens trobem en moments de canvi al nostre país. Sembla que aviat veurem una nova disposició nacional empesa per la força del poble. La Sardana no hi pot ser absent. La proposta de les Sardanes per la independència, més enllà de l’oportunisme del moment, és un reclam per adequar la sardana als nostres temps i s’ha de continuar desenvolupant per normalitzar-ne la seva presència en tots els àmbits de participació ciutadana. De fet, potser totes les audicions del país haurien de reivindicar aquest context identitari en el que ens trobem. Hem de portar la Sardana a la Festa i no fer de la Sardana una festa. 


La Confederació ha de donar voltes a tots aquests conceptes per aconseguir propagar al màxim l’esperit sardanista a tots els indrets del nostre país perquè la nostra gent se senti seva la nostra música (com sempre ha sigut). Amb això no vull dir que calgui eliminar els concerts de peces més simfòniques, ni suprimir les ballades, concursos o aplecs. Ans al contrari, els hem de potenciar, sumant esforços amb altres actius de la cultura popular. A l’àrea de Barcelona el moviment sardanista no està al millor moment malgrat el gran numero d’actes que es programen al llarg de l’any.

Per tant, és possible que la feina ara sigui aglutinar festes, combinar inquietuds populars i programar actes multitudinaris per fer-nos sentir i, sobretot, fer-nos valer. El repte, en temps de crisi, és aquest: Cal aconseguir fer una gran rotllana que aglutini el nostre país perquè això també ens ajudarà a unir-nos com a societat, que prou falta ens fa si volem algun dia decidir per nosaltres mateixos.

Carles Roquet *

Nascut a Granollers, des del 1972 he ballat amb les colles Saltiró (com a infantil i juvenil) , Som i serem (gran - sots campiona del Bàsic d'Honor els anys 1984 i 1981) i Arjau de Terrassa.

Des del 2000 soc sots-president de l'Agrupació Sardanista Granollers i escric regularment el Pòrtic de la revista trimestral ANELLA de la nostra ciutat. Durant els anys 1980-1990 vaig conduir el programa Al compàs de la Sardana a Radio Granollers.
_______________________________________________________________________________________

7 de juny 2013


L’únic camí?

Àngel López Lluís *
Tarragona

He de confessar que, quan fa uns mesos, vaig assabentar-me que la idea de constituir un organisme representatiu únic del sardanisme era molt més que això, una idea, i tot semblava indicar que s’anava per feina, em va sorprendre. Els que em coneixen saben que sóc optimista de mena, arribant, fins i tot, en molts casos, a alts graus d’ingenuïtat, però no em negaran que la perspectiva històrica, en aquest cas, jugava a favor de l’escepticisme.
Ja va costar anys i panys arribar a crear un ens federatiu per a les colles de competició, mentre que la Federació Sardanista, d’abast més general, encara va trigar molt més. Quedava enrere –no pas sobre el paper, però sí a la pràctica- el cas singular de l’Obra del Ballet Popular, des de fa anys una mena de mort vivent establert en un estat que no fa justícia a la tasca realment important que va realitzar en temps difícils. I, encara més lluny, queda com un capítol remarcable de la història, la Lliga Sardanista d’abans de la Guerra Civil.

Ballada a Tarragona / Imatge: Maria Gils
És evident que sempre s’ha entès que calia aplegar esforços, ja que a aquestes organitzacions diguem-ne “grans” encara caldria afegir-ne d’altres d’àmbit territorial més restringit, que han viscut o viuen de manera més o menys intensa, com és normal. També sabem que és enormement difícil aconseguir que estructures d’aquesta mena funcionin, que ho facin bé i que perdurin força temps. Perquè si ningú discuteix que cal defensar interessos comuns, també es comprova ben aviat que aquests s’han de complementar amb els particulars de cadascun dels membres. En el cas que ens ocupa, el del sardanisme, aquesta problemàtica encara s’agreuja més si tenim en compte les seves característiques, ja que s’hi poden trobar des d’entitats realment potents i eficaces fins individualitats, algunes d’aquestes perquè ja es tracta de que sigui així (compositors, informadors...), però d’altres perquè moltes vegades són activistes solitaris –més per fatalitat de l’entorn que per gust- els que promouen ballades, aplecs o qualsevol altra manifestació d’aquest tipus. Entre aquests extrems, hi ha de tot: entitats de les dimensions més diverses i volum de feina, entitats ectoplasmàtiques, grups plens de dinamisme, seccions d’associacions més grans, etc.
Aquesta complexitat associativa –segurament poc allunyada d’allò que passa en general arreu del país- sembla que és prou coneguda pels que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el projecte de Confederació Sardanista de Catalunya, ja que m’ha semblat veure-ho reflectit en les propostes d’estatuts i de reglament de règim intern que darrerament s’han publicat per tal que els interessats els estudiïn. Jo no n’he fet una lectura aprofundida -tasca que crec que han de realitzar persones més preparades en aquest sentit-, però sí que ho he fet prou com per detectar en el text seriositat i preocupació per tal que, si realment la maquinària del nou organisme es posa en marxa, ho pugui fer en les millors condicions de funcionament, sense més entrebancs que aquells que podríem qualificar d’imponderables.
De moment, en el procés que ha de portar a la unió d’esforços entre la Federació Sardanista, la Unió de Colles i les altres organitzacions territorials, allò que cal superar, entre altres coses, són les reticències i les pors. En bona part, són comprensibles i pròpies de qualsevol canvi substancial, semblants a aquelles que a nivell individual ens poden paralitzar en moments en els quals, en canvi, ens cal el cap fred i, sobretot, prendre decisions assenyades. Altres dubtes poden venir d’experiències com aquelles del gat escaldat de la dita popular i que tenen ben present la gent de les comarques tarragonines, que és on jo visc. Aquí el sardanisme és molt més feble, menys estructurat (no hi ha una federació territorial més enllà de la coordinadora d’aplecs) i, a més, afectat d’aquell complex que diu que estem arraconats per la centralitats catalanes  (a més de l’espanyola) i que tant exploten alguns polítics de manera ben barroera.
Concurs de colles de Valls /Imatge: U.A.F.
Caldrà molta informació per superar-ho, perquè tot i tenir a la mà estatuts i reglament, determinats dubtes fan ombra. Hom es pregunta, respecte la Confederació, que què farà exactament, de què servirà, quins avantatges hi haurà, etc. Es tracta d’aconseguir subvencions, fer més publicitat dels actes? Ho és per tenir un ideari comú? Entitats gens suspectes d’immobilisme com la Colla Sardanista Rosa de Reus, per posar només un exemple, planteja que “si la intenció és aglutinar per aconseguir més subvencions, pot ser que passi tot el contrari, perquè serà molt més fàcil fer una retallada global. Si ara us donàvem cent, ara us en donarem trenta. A més, no sabem com es traslladaran aquestes possibles ajudes al territori, tenint en compte que el nord no té res a veure amb el sud. Els actes sardanistes que es fan en unes comarques no arriben als mínims que aquelles altres consideren acceptables. Per tant, tot dependrà de com s’articuli i com es gestioni”.
Segur que la mare dels ous és aquesta darrera observació: que tot depèn de com ho fem. Insisteixo que em consta no només la bona voluntat dels que ara han assumit allò tant bonic i necessari -però que pocs practiquen realment- de tirar del carro, sinó que són gent que ja han demostrat, abans, eficàcia i responsabilitat. Però si ells (la seva figura, s’entén) són imprescindibles, també és cert que no aconseguiran res sense que la resta del sardanisme s’ho cregui i s’hi impliqui de veritat, cosa que ha d’anar precedida de molta, molta informació. Cal esvair aquells dubtes i respondre preguntes de tota mena, com aquella altra que també es fan els amics de la Rosa de Reus: “ quan es va fer la Federació, perquè no es van aglutinar totes aquestes entitats aleshores. Si era per criteris contraposats, no hi seran ara?”.
Una pregunta que no s’ha d’entendre com paralitzant, més aviat tot el contrari. Perquè –i ara em ve la vena optimista que deia abans- si a nivell de tot el país, fins fa quatre dies pocs s’haurien imaginat que els catalans –sí, sí, la gent, no els polítics- s’arribarien a mobilitzar de la manera com ho han fet per expressar el seu desig de llibertat nacional... perquè el sardanisme no pot arribar a consolidar una organització ferma, adequada a la força que, malgrat tot, encara té? Tant en un cas com en l’altre, segur que no ho tindrem fàcil, però potser és que no hi ha cap altra camí a seguir!


*Àngel López Lluís, (Tarragona, 1960) és llicenciat en Humanitats i ha treballat, majoritàriament, com a periodista en diversos mitjans de comunicació.
Des del 1987 és col·laborador de l’emissora municipal Tarragona Ràdio, on actualment realitza el programa dedicat al món de les sardanes i els esbarts “Un dos i seguit”. La continuïtat d’aquest programa sardanista el va fer mereixedor d’un dels guardons que l’Obra del Ballet Popular atorga cada any amb motiu del Dia de la Sardana: el Premi als Mitjans de Comunicació de l’any 1998. Ha publicat nombrosos articles de temàtica sardanista a revistes i programes d’arreu de Catalunya. Durant sis anys, fou intèrpret de tible a la cobla La Principal de Tarragona.
Guanyador del 9è Premi de cultura popular Joan Amades, per a treballs d’assaig o d’investigació, inclòs en el cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, lliurat el 28 de novembre del 2009 al Teatre Metropol de Tarragona, dins la Nit dels Premis Literaris. L’obra premiada s’anomenava “L’expansió de la sardana a finals del segle XIX i inicis del XX. Noves interpretacions amb atenció especial al cas del Camp de Tarragona” i ha estat publicada per Arola Editors.
En l’àmbit associatiu, ha format part de les juntes directives de diverses entitats ciutadanes, actualment col·labora amb el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i és ballador de la colla “Toc de Dansa”. 

__________________________________________________________________________________________


28 de setembre de 2012


“Temps era temps que hi havia colles sardanistes infantils..... “

JAUME NONELL *
 
Sabadell









Aquesta estadística, extreta de dades publicades per la UCS, de la quantitat de colles infantils i juvenils en diferents anys, és prou aclaridora sobre la davallada de colles dels darrers anys:

1989
1999
2002
2005
2008
2010
Colles Infantils
48
19
20
8
9
17
Colles juvenils
31
21
13
9
12
7
Total
79
40
33
17
21
24

Un titular d’El Periódico (17 juliol 2005) ja ho deia fa 7 anys. “Males hores per la sardana. La Unió de Colles Sardanistes es queixa de la falta de joves. De les 500 colles que competien el 1992, ara només en queden 105”. Aquesta davallada de la sardana-competició, en altres èpoques reducte del sardanisme jove, s’ha emportat per davant moltes colles, fins i tot aquelles que potenciaven l’estructura de grup (“la pedrera”) o el grup ha quedat reduït a una colla: Roure, Nostra Ensenya, Oreig, Mataró, Igualada, Esparreguera, Figueres, Valls, Manresa, Granollers, Cardedeu, Manlleu, Calella, Sitges, ...... Aliances com la colla Anhel (Esparreguera -Tordera) anys enrere eren impensables. El darrer campionat de Catalunya, 2011, només comptava amb 3 colles infantils, 6 de juvenils i 10 de grans, les mateixes xifres que al 2012.

Concurs de Palamós 2012 / Imatge: Enric Capdevila
El fet de tenir una estructura de grup era quasi imprescindible a molts llocs per la subsistència de la colla gran, la “líder” del grup. En altres, ho era per la pròpia filosofia del grup. S’havia de formar ja dansaires des de petits, crear escola, per anar fent-se grans com a persones i dansaires dins el grup, alimentant de dansaires a les colles de categoria superior.

Aquesta manera de fer es va implantar sobretot a partir de finals dels 70 i primers 80. En alguns llocs, era la seva única possibilitat de subsistència atès que no podien esperar que els hi vinguessin dansaires d’altres colles de la seva localitat simplement perquè aquestes no existien. Aquesta política de crear escola, fent un símil futbolístic ara tant de moda de la filosofia Barça de la Masia, ha estat impulsada per iniciativa pròpia d’alguns grups sense, però, cap altre recolzament.

Fa quasi deu anys (30-10-2002), al Foro de la web de la UCS podíem llegir el següent:

“Molts cops tinc la sensació que agrupacions com la Tarragona Dansa, amb colles de diferents categories, que dediquem molt de temps i recursos a cuidar la pedrera, anem contracorrent i ho fem massa sols.

No tan sols perquè no tenim recolzament municipal, ni de la Generalitat, Diputació, etc ..(...) sinó que fins i tot diríem que no tenim _no només nosaltres, cap dels grups de colles en la nostra situació_, el recolzament que caldria per part de la UCS, la primera interessada en que aquest model tiri endavant i que les nostres experiències es puguin exportar”.

I a continuació convidava a altres entitats amb problemàtics similars a establir un diàleg per trobar solucions i fer-les arribar a la UCS.

Els grups Maig, Tarragona Dansa, Torroella, Banyoles, Riallera, Mirant al cel, colles de Cassà de la Selva, Amunt i Crits, Galzeran (Rubí), Grup sardanista Montserrat, de Lleida, i potser algun altre en menor grau, segueixen treballant en aquesta línia de fer pedrera, encara que sigui a empentes i rodolons. Les 8 colles alevines presents al seu únic concurs del Campionat de Catalunya a Valls, són la nota més positiva en aquest desesperançador panorama i sense ser cap assegurança, _millor això que res_, per a ampliar la nòmina de colles infantils i que després passin a juvenils a mig termini.

De les 10 colles grans del Campionat de Catalunya , Mare Nostrum i Violetes segueixen sense la seva tradicional política de no tenir pedrera. Encís i Blanca Espurna tampoc en tenen tot i que anys enrere sí, i les altres 6 totes tenen estructura de grup: Maig, Tarragona Dansa, Mans Amigues, Mirant al cel, Riallera i Dolç infern.

Concurs de Les Borges Blanques 2012 / Imatge: Marc Rovira
Es obvi que la situació del sardanisme de competició ha sofert nombrosos canvis, sobretot, des que hem entrat al segle XXI. A l’igual que el sardanisme de plaça, no es troba pas cap fórmula per a injectar saba nova a les colles tot i la imaginació que alguns grups hi posen. Costa déu i ajuda poder treure colles alevines i infantils i no diguem ja si ha de ser amb parelles mixtes. Si la quantitat fa la qualitat, aquesta ja no cal ni analitzar-la. Les mesures preses per la UCS en el darrers anys com reduir el número de concursos del Campionat de Catalunya, admetre colles amb parelles no mixtes a les categories alevines i infantils, només han donat una escàs alè a la participació de colles de les categories inferiors.

Ara més que mai, amb un sardanisme de colla afeblit i que passa per moments difícils, la petició de la Tarragona Dansa del 2002, és fa més necessària que mai. Deixem-nos estar de donar la culpa als polítics i mitjans de comunicació. Està demostrat que és una via morta. I, menys dedicar-nos solament a mirar enrere per només rememorar aquells concursos de Manresa amb més de 100 colles o les repesques i accessos als Bàsic de tantes colles que hi havia, i de quan es demanaven les llistes de dansaires inscrits i els seus DNI. Tot això és història. Si a sobre, hi afegim una situació de crisi econòmica que no se li veu sortida a curt i mig termini, el panorama per a impulsar mesures immediates per a trobar noves i imaginatives propostes per a injectar saba nova al sardanisme, és incert i preocupant.

Però és que no se si podem esperar gaire més. Força gent ha entrat al món de la sardana per la via de la colla sardanista. Si aquesta via segueix tant taponada com a l’actualitat, la pervivència de la sardana-dansa a un termini potser no tant llarg, està sèriament compromèsa.

La fórmula màgica, la recepta única, no existeix. Només val el treball de la formigueta com el Muda’t (Tarragona), No giris cua (Vic), El Corte Inglés (Barcelona) per citar-ne solament 3 dels molts esforços que es fan arreu del país en el terreny de l’ensenyament i divulgació de la sardana als més joves. Estendre i ampliar aquests projectes sembla la única solució però el problema, la pregunta del milió, és com fer-ho. Pel que fa a les colles, mantenir i potenciar l’estructura de grup em sembla indispensable, i això passa, òbviament, per a resoldre un vell problema: com fer atractiva la sardana als més petits?.
 

JAUME NONELL JUNCOSA, va néixer a Sabadell (Vallès Occidental) el 9 de febrer de 1951.
Es llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa, des del 1975, en una empresa informàtica com a cap de projecte, analista i analista-programador en àrees de gestió d’empresa.

En Jaume va començar a ballar a la colla Espigues Daurades (1969) i Roselles i Espigues (1969-1970) per passar ala Bell Punteig (1971-1975), sempre amb la que seria la seva esposa, Paquita Fontcuberta.
Entrenador del grup de colles de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, de Torroella de Montgrí, entre elles la Llavor del Montgrí, (1987-1995 i del 2002 fins ara).
Fundador de les colles infantils Estrep i Esquitx, de Sabadell Sardanista (1997-1998)
Entrenador de les colles veteranes Sabadell i Arraona (2008- 2012)

Llegir més articles

Cap comentari:

Publica un comentari